És preferible patir les absències en silenci, de manera íntima, per no ferir. Però el patiment és tan profund que a vegades ens vénen impulsos de publicar en negreta el buit que sentim dins, el silenci que ens eixorda, la tristor amarga que acaba convertida en la por constant de perdre els qui estimem. I llavors ens posseeix el pànic i ja no som capaços de raonar. Ja no som res. Només queda un forat negre que engoleix tot el que troba davant. I ens veiem indefensos i dèbils i caiem, finalment, estesos allà mateix, en un oceà de llàgrimes que brollen sense pietat i ens fan adonar que estem sols i no vindrà ningú... mai.
Què m'has fet, què m'has fet, què m'has fet???
