No deixa de ser curiós que un pentinat nou, una samarreta nova, unes arracades o un collaret nous puguin fer-nos tan contents. Això és un senyal que indica que nosaltres concretament necessitem un canvi radical o li passa el mateix a tota la humanitat i és una qüestió inherent al tarannà de la raça humana? Uff! Sempre dubtes... Ho tindrem clar algun dia? Com es resoldrà la nostra existència???
La confiança en un mateix i en els altres està per sobre de tot. El rumb de les nostres vides pot canviar substancialment si deixem a banda les pors i aprenem a jugar amb la confiança de part nostra.
Sovint el nivell d'exigència amb nosaltres mateixos és tan alt que no ens deixa gaudir del que ens ofereix la vida. No cal que siguem eternament infeliços, tenim més opcions de les que ens pensem.
Sovint els espais buits ens incomoden i procurem omplir-los de seguida. Potser aquesta buidor ha de quedar així, buida, i no cal ser reomplerta. Potser tot el que aconseguim amb posterioritat és d'a més a més i no serveix com a substitut del que teníem abans. Potser el que queda buit serveix per a recordar-nos el que vam ser i està bé que sigui així. O potser el fet d'esforçar-nos a omplir la buidor és fruit de la necessitat de recuperar el passat. Sigui com sigui, el que ha sigut no tornarà a ser i la despesa d'energia que suposa el fet de no voler-ho entendre només allarga l'agonia d'una mort segura.
L'anhel de llibertat ens pot arribar a confondre sovint, però és el que molts cops ens pot arribar a salvar del desastre si ens adonem a temps de la nostra confusió.
Un matí com qualsevol altre pugem al cotxe i encenem la ràdio pensant en tot allò que ens depara el dia i, de sobte, la cançó que comença a sonar ens transporta a un món en el qual vam viure ja fa molt, molt de temps. Quedem paralitzats i fem un espai al nostre cap ple de cabòries per a dedicar uns minuts a aquella persona que ja no és al nostre costat i que, en aquell moment, va contribuir a crear el que som ara, l'ésser en el qual ens hem acabat convertint. I, a continuació, ens formulem la gran pregunta: "On ha anat a parar aquella puresa? Quan la vam deixar escapar?"
There are many things that I would like to say to you
És trist haver-nos de penedir de les decisions que hem pres, però encara ens fa sentir més miserables no prendre'n cap i passar les hores, els dies, les setmanes, els mesos i, fins i tot, els anys, sense atrevir-nos a fer-ho.
La quotidianitat pot omplir-nos molt si sabem veure el que ens envolta amb ulls curiosos i inquiets. Però el millor del nostre dia a dia és la companyia dels amics. Gràcies per ser-hi sempre!
On van a parar les il·lusions del possible? Deu haver-hi un paradís on el possible és real? O tot queda en un somni, un miratge que s'esvaeix a mesura que ens hi anem acostant?
Algú va dir que som només el que els altres veuen i creuen que som. Tan insignificant és l'ésser humà? No hauria de ser així... Hauríem de tenir com a mínim el dret de ser alguna cosa més.
Les estacions són un concepte relatiu. Ens podem sentir a la primavera, a l'estiu, a la tardor o a l'hivern en qualsevol moment de l'any en funció del nostre estat d'ànim.