Tristos records que sempre ens persegueixen... com es fa per oblidar el dolor que ens han fet sentir i eliminar la ràbia que ha quedat depositada en la nostra persona?
Hi ha cançons que ens fan reviure grans moments: una finestra oberta en un carreró en plena nit, la foscor, els nostres riures perdent-se en el silenci dels carrers... tot, us ho mereixeu tot! Aquesta va per vosaltres! Us estimo molt!
Com les arrels dels arbres, romanem aferrats a un tros de terra que sembla que hagi estat creat especialment per a nosaltres. La gran decepció arriba quan el vent, la fred i la humitat fan caure l'arbre i les seves arrels queden al descobert, sense cap tros de terra al qual aferrar-se. I, finalment, només queda l'arbre caigut, desvalgut i feble ocupant un tros de terra qualsevol.
La nit porta laments, esgarips i records que fan mal. Tot i així, sempre queda la il·lusió que podrem recuperar el que vam perdre ja fa molt de temps, sempre i quan escoltem l'altre.
Vivim desorientats, sense saber cap on anem o ni tan sols cap on volem anar, passant els dies... sovint culpant els altres de les nostres desgràcies i de les nostres males sorts. I, de sobte, obrim bé els ulls i veiem una imatge nítida: la nostra. Observem amb la màxima objectivitat possible i la conclusió que en traiem és que som persones estàtiques, conformades i covardes que, incapaces de moure's per a intentar millorar, prefereixen no actuar, ser éssers grisos, i renunciar a la gamma de colors per por d'equivocar-se.
En el dia en què s'havia d'acabar el món, alguns hem decidit omplir els pulmons d'aire nou i respirar, respirar com mai, tranquils per fi, fent el que ens fa gaudir i el que ens omple amb la gent que estimem. Amb plena consciència, hem rebutjat la tristesa, l'amargor, la por i el malestar per a intercanviar-los per la plenitud perquè, encara que el món no s'hagi acabat avui, és per a cadascun de nosaltres un món finit. I és important no oblidar-ho.
És un gran error no voler rectificar. Si no donem una segona oportunitat a allò que creiem que la mereix només per orgull, ens neguem a evolucionar i ens perdem coses que valen molt la pena.
Com ens podem sentir decebuts i afalagats alhora per la mateixa persona? Com hem d'interpretar certs comportaments? Com podem fer-ho perquè no ens afectin alguns comentaris que apunten directament a nosaltres? Com podem construir un mur immens entre el nostre món i la realitat?
Per què no som capaços d'adonar-nos que ja res de tot això importarà quan arribem al final del camí? Gaudim de la passejada i deixem-nos de bestieses! Carpe diem!
La opacitat dels dies, la negror dels pensaments invasors, la foscor que habita dins nostre, la brillantor inexistent que desespera... Tot desemboca en la infelicitat del nostre ésser, que lluita per vèncer, amb insistència i sense èxit, el buit que omple les nostres vides.
Què no donaríem per tornar al passat? Però ens perdríem tantes coses, tantes experiències, tantes persones, que no valdria la pena... en el record és viu i el podem mantenir viu si volem.
Afany de protagonisme, ganes de destacar, excés d'amabilitat i converses forçades per una banda; i, per l'altra, cares llargues, males paraules, queixes constants i ràbia desmesurada. Es pot saber on és l'equilibri???
La fredor no és del tot desencertada per a desencallar certes situacions, però els que pensem amb el cor no sabem avançar sense que les nostres accions ens afectin i ens movem amb una falsa seguretat per a ocultar la veritable dificultat que tenim per a gestionar els nostres sentiments.
Una peça està pensada per a ocupar un sol lloc al trencaclosques o, per contra, si intentéssim moure-la, ens sorprendíem en veure que pot encaixar a diversos llocs? Som peces úniques o funcionem com a comodins? El nostre paper és essencial per a jugar la partida o simplement funcionem com a jokers?
Ens fa mal el simple fet de plantejar-nos-ho, sigui quina sigui la resposta...
Everyone has been burned before, everybody knows the pain
En un any, un mes, una setmana, una hora, un minut i en un segon, fins i tot, pot canviar tota la nostra vida. Podem veure la realitat exactament com és quan despertem del món on vivíem, adormits, hivernant, esperant la primera flor de primavera. I, quan descobrim la veritat, ens relaxem finalment i ens és més fàcil conviure-hi perquè ja no hem d'allargar per més temps l'autoengany del que érem esclaus.
... it took me like ages just to understand that I was afraid to be a simple guy
Fer incursions al passat, recuperar antigues amistats que crèiem irrecuperables, transformar la inèrcia en puresa i assincerar-nos amb qui ens pot entendre i, finalment, amb nosaltres mateixos, ens ajuda a situar-nos en l'espai i el temps. Si sabem on som ens serà més fàcil decidir cap on volem anar.
From the lie where the light began, I bring to you all the sins we used to hide
L'objectiu sempre ha de ser viure amb plenitud. I, si ho tenim present, tot estarà bé. Si no ens entenen, si pensen diferent, si ens fan retrets o el que fem els sembla malament als altres, no ens hem de torturar; perquè, si finalment som feliços i creiem en el que fem, no ens hem de sentir culpables.
Gràcies per compartir-ho tot amb mi! Sou el meu tresor!
Ah, i no us sentiu pretenciosos si heu pensat que això va per vosaltres, perquè és exactament així! Sou dos sols!
What I want I want now and it's a whole lot more than 'anyhow'
Ressaca de festa infantil: globus escampats pels racons, guirnaldes que encara s'han de despenjar, milers de llaminadures envaint els armaris, un tros de pastís que ningú s'ha volgut acabar, joguines a dojo... i una gran dosi de felicitat acumulada perquè ens hem encomanat de l'eufòria innocent d'aquests petits-grans éssers. I, finalment, nostàlgia, nostàlgia dels temps passats i perduts de la nostra infància, dels nostres secrets i complicitats amb els amics; en definitiva, nostàlgia de felicitat en estat pur.
No deixis mai de ser feliç, no traspassis mai la cortina que et separa i et protegeix ara de la negror dels adults!
T'estimo molt i molt!
Per molts anys!
Don't give or sell your soul away 'cause all that you have is your soul
És tendre pensar que hi ha éssers tan purs que ni s'imaginen que pot existir el fracàs. I és terrorífic saber que n'hi ha de tan innocents que no saben reconèixer la possibilitat de la seva existència ni tan sols quan ja l'estan patint.
Ser únics, resultar increïblement irrepetibles o que ens situïn com a centre de l'univers ens fa sentir molt especials, però hem de tenir sempre present que res - i això no és una excepció- és etern.
Les cadenes que ens lliguen a la vida tenen sentit si no en podem gaudir plenament i amb dignitat? No podem viure arronsats, atemorits, espantats i pendents del que ha de passar. La por del demà ens usurpa la llibertat avui.
Don't leave the house today [...] Stay under the covers
Quan mirem enrere i fem repàs del recorregut que hem anat traçant i ens ha portat fins on som, ens adonem que el que és realment important és la petja que deixem ens els altres, perquè sense ells i sense els records que queden fixats en els seus cervells i en els seus cors, no som ningú. Som nosaltres en nosaltres mateixos, però existim en tant que el que som i fem perdura en el pensament dels que ens envolten.
... all I want from you is to remember who I am and who I've always been...
Una veu ens transporta un cop més al passat i ens fa reviure tot allò que ja fa temps vam perdre i que tenim la seguretat que és irrecuperable. Mai acabem de fer net...
La traició expandeix negativitat molt més enllà del que mai hauríem pogut imaginar i esquitxa i taca i embrut present, passat i futur amb una força desmesurada.
Entre el que solíem fer i el que fem hi ha un abisme gegantí. Hem de considerar normal, doncs, remetre'ns tan sovint al passat? És possible viure del record del que vam ser?
Sense la vostra ajuda, mai hauria aconseguit girar la truita i arribar on sóc ara. Sou els millors! Mil milions de gràcies per ser al meu costat mentre ha durat la tempesta!
Estem sols perquè no trobem acompanyants o perquè hi estem tan avesats que no volem companyia? O és potser perquè no volem companyia a qualsevol preu???
Hi ha crits, plors i calfreds que no es poden ni es podran aturar mai. Hi ha mals que no moren i encara maten, i els pateixen injustament les ànimes més fràgils i innocents que existeixen.
Ens pensem que sabem el que ens convé i de cop i volta ens adonem que estàvem totalment confosos. La frustració que això provoca pot ser terrible i pot portar-nos a fer autèntiques bogeries. Finalment, però, tot es recondueix i acabem entenent el nostre present tal i com és en realitat, i no pas tal i com ens l'havíem imaginat.
Els desitjos de llibertat ens fan forts i ens ajuden a tirar endavant, passi el que passi. La sensació que volem alt, sense límits, ens envaeix i ens porta. Només existim nosaltres mateixos i som nosaltres mateixos els que hem de trobar la sortida del carreró.
Riure, somriure, abraçar i petonejar en comptes de plorar, lamentar-se, rebutjar i despreciar les persones i les circumstàncies que ens envolten: la clau és concentrar-se en la llum i no en la foscor.
Hi ha dilluns tan agradables que es converteixen en dimarts en un moment. Llavors la setmana comença amb molta son, però amb la sensació que ha valgut molt la pena perdre les hores de descans per a substituir-les per grans converses amb grans amics.
Els lligams que establim amb certes persones són tan forts com inexplicables; i, quan tenim la sort de tenir-les a prop, tot indici de foscor es transforma en llum.
Well we all shine on, like the moon and the stars and the sun
Alguns de nosaltres, quan vam decidir cap on voliem anar, ens vam saltar el trencant de l'autopista i vam haver de passar per carreteres en mal estat. Això ens ha servit, però, per a conèixer molt millor el paisatge.
Tots ens considerem el centre del món, en certa manera: creiem que les nostres cabòries han de ser les de tothom, que els nostres moments tristos han de fer plorar tot aquell que ens envolta, que els obstacles que hem de superar cada dia han de ser superats amb l'ajuda de qui ens estima... Però sovint oblidem que els moments alegres també s'han de compartir. Riure acompanyat és una bona teràpia per a oblidar tot el mal que portem dins i per a fer-lo oblidar als altres.
Advertim els altres que els farem mal i no fugen. És prou just que, pel fet d'haver-los informat prèviament, hagin de quedar-se al nostre costat a qualsevol preu?
Som afortunats de mantenir algunes amistats més enllà del temps i l'espai. Els retrobaments són fabulosos i màgics: ens permeten traslladar-nos a vides passades, a llocs i situacions irrepetibles, a móns ideals que ja no tornaran però que sempre formaran part de nosaltres.
La vida no ens deixa mai de sorprendre: quan ens donem per vençuts finalment, algun fet fa ressorgir l'esperança que d'una manera o altra podrem recuperar el que ja donàvem per perdut.
Ens movem per terres sinuoses, però de tant en tant tenim la sort de creuar-nos amb persones que saben captar la nostra essència. L'important és no deixar de reconèixer-les quan topem amb elles.
Hi ha situacions que se'ns escapen, que no podem controlar. I, quan hem d'afrontar-les, ens sentim estranys perquè sembla que ningú ens entengui. Hem d'aprendre a confiar en nosaltres mateixos i, tot i la tempesta, dirigir-nos cap al petit raig de llum que es veu a l'horitzó.
Hi ha records que voldríem esborrar de la nostra memòria per tal de no reviure situacions desagradables. Però, com que sabem que això no és possible, podem intentar suavitzar-los disfressant-los per a no patir-los amb la mateixa intensitat.
Tan llarg, tan trist; però que, de fet, tant no va ser-ho
No deixa de ser curiós que un pentinat nou, una samarreta nova, unes arracades o un collaret nous puguin fer-nos tan contents. Això és un senyal que indica que nosaltres concretament necessitem un canvi radical o li passa el mateix a tota la humanitat i és una qüestió inherent al tarannà de la raça humana? Uff! Sempre dubtes... Ho tindrem clar algun dia? Com es resoldrà la nostra existència???
La confiança en un mateix i en els altres està per sobre de tot. El rumb de les nostres vides pot canviar substancialment si deixem a banda les pors i aprenem a jugar amb la confiança de part nostra.
Sovint el nivell d'exigència amb nosaltres mateixos és tan alt que no ens deixa gaudir del que ens ofereix la vida. No cal que siguem eternament infeliços, tenim més opcions de les que ens pensem.
Sovint els espais buits ens incomoden i procurem omplir-los de seguida. Potser aquesta buidor ha de quedar així, buida, i no cal ser reomplerta. Potser tot el que aconseguim amb posterioritat és d'a més a més i no serveix com a substitut del que teníem abans. Potser el que queda buit serveix per a recordar-nos el que vam ser i està bé que sigui així. O potser el fet d'esforçar-nos a omplir la buidor és fruit de la necessitat de recuperar el passat. Sigui com sigui, el que ha sigut no tornarà a ser i la despesa d'energia que suposa el fet de no voler-ho entendre només allarga l'agonia d'una mort segura.
L'anhel de llibertat ens pot arribar a confondre sovint, però és el que molts cops ens pot arribar a salvar del desastre si ens adonem a temps de la nostra confusió.