Estem sols perquè no trobem acompanyants o perquè hi estem tan avesats que no volem companyia? O és potser perquè no volem companyia a qualsevol preu???
Hi ha crits, plors i calfreds que no es poden ni es podran aturar mai. Hi ha mals que no moren i encara maten, i els pateixen injustament les ànimes més fràgils i innocents que existeixen.
Ens pensem que sabem el que ens convé i de cop i volta ens adonem que estàvem totalment confosos. La frustració que això provoca pot ser terrible i pot portar-nos a fer autèntiques bogeries. Finalment, però, tot es recondueix i acabem entenent el nostre present tal i com és en realitat, i no pas tal i com ens l'havíem imaginat.
Els desitjos de llibertat ens fan forts i ens ajuden a tirar endavant, passi el que passi. La sensació que volem alt, sense límits, ens envaeix i ens porta. Només existim nosaltres mateixos i som nosaltres mateixos els que hem de trobar la sortida del carreró.
Riure, somriure, abraçar i petonejar en comptes de plorar, lamentar-se, rebutjar i despreciar les persones i les circumstàncies que ens envolten: la clau és concentrar-se en la llum i no en la foscor.
Hi ha dilluns tan agradables que es converteixen en dimarts en un moment. Llavors la setmana comença amb molta son, però amb la sensació que ha valgut molt la pena perdre les hores de descans per a substituir-les per grans converses amb grans amics.
Els lligams que establim amb certes persones són tan forts com inexplicables; i, quan tenim la sort de tenir-les a prop, tot indici de foscor es transforma en llum.
Well we all shine on, like the moon and the stars and the sun
Alguns de nosaltres, quan vam decidir cap on voliem anar, ens vam saltar el trencant de l'autopista i vam haver de passar per carreteres en mal estat. Això ens ha servit, però, per a conèixer molt millor el paisatge.
Tots ens considerem el centre del món, en certa manera: creiem que les nostres cabòries han de ser les de tothom, que els nostres moments tristos han de fer plorar tot aquell que ens envolta, que els obstacles que hem de superar cada dia han de ser superats amb l'ajuda de qui ens estima... Però sovint oblidem que els moments alegres també s'han de compartir. Riure acompanyat és una bona teràpia per a oblidar tot el mal que portem dins i per a fer-lo oblidar als altres.
Advertim els altres que els farem mal i no fugen. És prou just que, pel fet d'haver-los informat prèviament, hagin de quedar-se al nostre costat a qualsevol preu?
Som afortunats de mantenir algunes amistats més enllà del temps i l'espai. Els retrobaments són fabulosos i màgics: ens permeten traslladar-nos a vides passades, a llocs i situacions irrepetibles, a móns ideals que ja no tornaran però que sempre formaran part de nosaltres.
La vida no ens deixa mai de sorprendre: quan ens donem per vençuts finalment, algun fet fa ressorgir l'esperança que d'una manera o altra podrem recuperar el que ja donàvem per perdut.
Ens movem per terres sinuoses, però de tant en tant tenim la sort de creuar-nos amb persones que saben captar la nostra essència. L'important és no deixar de reconèixer-les quan topem amb elles.
Hi ha situacions que se'ns escapen, que no podem controlar. I, quan hem d'afrontar-les, ens sentim estranys perquè sembla que ningú ens entengui. Hem d'aprendre a confiar en nosaltres mateixos i, tot i la tempesta, dirigir-nos cap al petit raig de llum que es veu a l'horitzó.
Hi ha records que voldríem esborrar de la nostra memòria per tal de no reviure situacions desagradables. Però, com que sabem que això no és possible, podem intentar suavitzar-los disfressant-los per a no patir-los amb la mateixa intensitat.
Tan llarg, tan trist; però que, de fet, tant no va ser-ho