Mirem al nostre voltant i no som capaços de trobar ni un bri de vida. És tot erm i fosc. Però, de sobte, al fons, molt lluny, ens adonem que no està tot perdut i recobrem la força i ens enfrontem a tot el que ens impedia arribar a la meta desitjada. I, per fi, hi arribem i podem respirar tranquils, amb lentitud, assaborint cada alenada d'aire pur, amb l'absoluta consciència que qualsevol pot ser l'última.
Un matí, posem la ràdio i sona una melodia que ens fa moure encara que no en tinguem ganes, ens fa estar contents encara que tinguem mal dia, ens fa feliços per uns instants.
Quan ho veiem tot negre, quan tot ens sembla trist, quan no sabem què ens depara el destí... està bé no oblidar que un futur meravellós i esperançador es desplega davant nostre i que tenim la sort de tenir-lo a les nostres mans per a fer-ne el que vulguem.
Recordem com ens hem sentit, com hem actuat, com ens hem deixat portar... i no ho acabem d'entendre. I, recordant, ens veiem ridículs i ens pren el pànic. Tot i així, però, està bé arribar a la conclusió que no ens penedim de res, que tot suma, que tota experiència ens fa més grans. I només per això ja ha valgut la pena.
Passen els anys i, mirant enrere, ens adonem que hem estat vivint de somnis. És hora de construir el present! No s'hi val a somniar, no s'hi val a desitjar, no s'hi val a imaginar: actuem i gaudim!
Ens mostrem disconformes amb la realitat i pessimistes respecte el futur amb la convicció que els problemes provenen d'algun lloc al qual nosaltres no hem tingut mai accés. Fa por pensar, però, que potser sí que formem part de l'inici de l'espiral que ara ens engoleix. Cal que reconeguem que som part del tot i que el tot està format per les parts. Podem moure muntanyes si ens ho proposem, podem canviar universos, transformar rostres, sentir fins més endins de les nostres entranyes, viure al límit, saltar al buit i anar a parar a algun altre lloc molt diferent d'aquest. Només cal atrevir-s'hi.
Les etapes s'obren i es tanquen, els moments arriben i passen... i finalment només queda el desig d'acontentar-nos amb el que ens ofereix la nostra vida, plena de cites, obligacions, feines pendents i, també, per què no reconèixer-ho, moments de pau i dolça felicitat.