En aquests dies foscos, la foscor ho envaeix tot, tot, tot, tot, tot, tot, tot... però... no veieu al fons, lluny, lluny, un punt de llum i claror??? Existeix un lloc on predomina la calidesa, l'escalfor i el comfort. I, si avancem en la direcció correcta, hi arribarem. No és tan allunyat com sembla d'on som ja...sense adonar-nos-en, ens hi hem anat apropant...Només ens cal continuar caminant... i no rendir-nos, passi el que passi.
... and collect the thoughts that'll help me to stand
Com les gotes de pluja que lentament recorren el camí marcat, sempre partint de les alçades i estavellant-se inevitablement contra el terra, així som cadascú de nosaltres: fràgils, vulnerables, incorregibles, únics... i irrepetibles.
Quan no vulguem sentir els crits, tapem-nos les orelles; quan no vulguem veure el forat negre, acluquem els ulls; quan no vulguem patir, evitem pensar. Cada dia podem gaudir, cada nit podem somiar, a cada moment ens podem reinventar.
És massa dur admetre que ningú ens vindrà a salvar i per això recorrem a l'autoengany. Però és així. La realitat és aquesta i no la podem canviar. Som supervivents i hem de continuar lluitant, encara que estiguem esgotats. No ens podem rendir. No podem defallir. Hem d'anar sempre endavant i entomar el que ens va colpejant, el que ens va entrististint, el que ens va destruint... i viure amb plenitud tot el que ens ofereixi cada instant sense oblidar mai que la felicitat només existeix en petites dosis i no la podem eternitzar. Si fos així, perdria tota la gràcia.
I'm running towards nothing again and again and again...