I, de manera imprevisible, una melodia ens remou les entranyes i no podem contenir les llàgrimes. I, tal com neixen, van caient i caient sense parar, sense pressa, lentes però constants... I, quan acaba de sonar la música, tornem a ser nosaltres i continuem amb la nostra rutina. I, finalment, entenem que la nostra vida és això: una seqüència de plors i somriures i rutines i emocions inesperades. I ens n'alegrem perquè, en el fons, aquest és el senyal que ens indica que estem vius, que no hem acabat essent éssers freds, secs i aliens als sentiments.
Un record gens nítid, imatges borroses, els rostres llunyans d'aquells que no veurem més però seran sempre vius en els nostres cors...
Vola ben enlaire, lliure per sempre...
... un esclau vegetal atent i servicial col·locat més enllà del bé i del mal
Quan ens pensàvem que ja no brillaríem mai més, ens retrobem amb un vell amic que sap fer-nos lluir com l'or i aconsegueix retornar-nos el somriure. Moltes gràcies!