I, de manera imprevisible, una melodia ens remou les entranyes i no podem contenir les llàgrimes. I, tal com neixen, van caient i caient sense parar, sense pressa, lentes però constants... I, quan acaba de sonar la música, tornem a ser nosaltres i continuem amb la nostra rutina. I, finalment, entenem que la nostra vida és això: una seqüència de plors i somriures i rutines i emocions inesperades. I ens n'alegrem perquè, en el fons, aquest és el senyal que ens indica que estem vius, que no hem acabat essent éssers freds, secs i aliens als sentiments.
For the love I'd fallen on...
