Fugim de nosaltres mateixos, però no sempre amb èxit. Provem d'evadir-nos, però no ho aconseguim. Envaïts per les ombres, caiem una i altra vegada i, tot i que ens aixequem sempre, la sensació d'impotència ens persegueix. No podem lluitar contra el destí perquè aquest sempre ens atrapa. No podem confiar que la tempesta amaini i limitar-nos a esperar. Som preses engarjolades amb fam de cridar, però ens comportem com ocellets que xiulen dins la gàbia.
Fins quan aquesta mentida??? Fins quan aconseguirem fer veure que tot es manté en calma???
... embriagadors els vins que bevem quan fugim de la primera impressió
