A mesura que anem recorrent camí, anem deixant marques. A vegades, si mirem enrere, aquestes ens orienten i ens guien en coses del present. Sovint, però, només ens serveixen per a fer-nos mal i confondre'ns. Sabem que l'única manera d'avançar és mirar endavant, però la por i la nostàlgia ens frenen. I, tot i que ens resulti difícil, hem de forçar-nos a veure un futur, un més enllà de l'abans i l'ara que ens turmenten.
Vamos a correr el gran sprint final y al cruzar la línea los dos ganarán
