Recordar la timidesa amb què ens movíem en aquell petit món, tan tendre, tan bonic... tan aterrador en el fons... fa mal. I encara que sembli estrany i incomprensible, no s'hi veu lletjor ni foscor per enlloc, només llum resplendent i brillant, bellesa, innocència i afecte.
És absurd concentrar-se en el dol quan hi ha tanta música a prop que sona com nosaltres volem: el so de l'amistat, sempre present, ens conforta i ens acull.
Per tu, guapa, que contribueixes al meu somriure.
De l'amor i de l'odi sabem que seran presents eternament...