Com les arrels dels arbres, romanem aferrats a un tros de terra que sembla que hagi estat creat especialment per a nosaltres. La gran decepció arriba quan el vent, la fred i la humitat fan caure l'arbre i les seves arrels queden al descobert, sense cap tros de terra al qual aferrar-se. I, finalment, només queda l'arbre caigut, desvalgut i feble ocupant un tros de terra qualsevol.
La nit porta laments, esgarips i records que fan mal. Tot i així, sempre queda la il·lusió que podrem recuperar el que vam perdre ja fa molt de temps, sempre i quan escoltem l'altre.
Vivim desorientats, sense saber cap on anem o ni tan sols cap on volem anar, passant els dies... sovint culpant els altres de les nostres desgràcies i de les nostres males sorts. I, de sobte, obrim bé els ulls i veiem una imatge nítida: la nostra. Observem amb la màxima objectivitat possible i la conclusió que en traiem és que som persones estàtiques, conformades i covardes que, incapaces de moure's per a intentar millorar, prefereixen no actuar, ser éssers grisos, i renunciar a la gamma de colors per por d'equivocar-se.
