Estem sols perquè no trobem acompanyants o perquè hi estem tan avesats que no volem companyia? O és potser perquè no volem companyia a qualsevol preu???
Hi ha crits, plors i calfreds que no es poden ni es podran aturar mai. Hi ha mals que no moren i encara maten, i els pateixen injustament les ànimes més fràgils i innocents que existeixen.
Ens pensem que sabem el que ens convé i de cop i volta ens adonem que estàvem totalment confosos. La frustració que això provoca pot ser terrible i pot portar-nos a fer autèntiques bogeries. Finalment, però, tot es recondueix i acabem entenent el nostre present tal i com és en realitat, i no pas tal i com ens l'havíem imaginat.
Els desitjos de llibertat ens fan forts i ens ajuden a tirar endavant, passi el que passi. La sensació que volem alt, sense límits, ens envaeix i ens porta. Només existim nosaltres mateixos i som nosaltres mateixos els que hem de trobar la sortida del carreró.
Riure, somriure, abraçar i petonejar en comptes de plorar, lamentar-se, rebutjar i despreciar les persones i les circumstàncies que ens envolten: la clau és concentrar-se en la llum i no en la foscor.