Va quedant tot enrere, tot enterrat... i tot serà nou. Sempre quedarà, però, el pòsit de tot allò que hem viscut i de tots aquells que han contribuït a fer de nosaltres les persones que som.
I quan sembla que ja s'ha acabat, hem de tornar a triar: és somni o és vigília... o un malson, potser, el que ens espera? Per sort, la vida ens porta sempre desenllaços inesperats.
Ahir vam reviure tant el passat que avui la nostàlgia envaeix l'ambient d'una manera màgica i regalimen galta avall tímides llàgrimes que ens recorden que, tot i el dolor que ens causen els finals, sempre és bonic enamorar-se.
... todo lo haría otra vez para volverte a conocer
Recordar la timidesa amb què ens movíem en aquell petit món, tan tendre, tan bonic... tan aterrador en el fons... fa mal. I encara que sembli estrany i incomprensible, no s'hi veu lletjor ni foscor per enlloc, només llum resplendent i brillant, bellesa, innocència i afecte.
És absurd concentrar-se en el dol quan hi ha tanta música a prop que sona com nosaltres volem: el so de l'amistat, sempre present, ens conforta i ens acull.
Per tu, guapa, que contribueixes al meu somriure.
De l'amor i de l'odi sabem que seran presents eternament...
Serens com les tardes de diumenge, contemplem l'eufòria que impregna l'ambient. I, malgrat el contrast, ens sentim relaxats i gens fora de lloc, com si un vent suau ens digués a l'orella que tot és on ha de ser i que ens podem permetre el luxe de flairar, encara que sigui de lluny, l'aroma de la felicitat.